Agustí Crespí
N’Agustí Crespí és de Can Cuera per part de mare i de Can Pixera per part de pare, encara que a ell li diuen de Can Cuera. Com diu ell, en els pobles tot eren malnoms, la gent no es coneixia pels llinatges, com fan avui els joves.
Va néixer a Sa pobla el 1937, ha conegut la vida del camp des de fa més de 70 anys. Hi començà de ben petit amb la seva família, fins als 30 anys d’edat en què canvià d’ofici i va començar a fer feina per a diverses empreses de materials de construcció.
El dia al camp
Son pare i sa mare feien feina al camp. En aquell temps no hi havia res més, i ell i els seus cinc germans (tres al·lotes i dos al·lots) hi començaren a anar, de manera natural, de ben menuts. Cada matí agafaven el carro cap al camp, on passaven el dia, fins que, un cop acabades les feines, tornaven cap a casa. A la pregunta de quan hi va començar a fer feina respon que era un fet que venia tot sol, a partir del moment en que podien començar a fer una tasca es posaven a ajudar.
“Els mesos de més feina en es camp partíem tota sa família i dinàvem a sa caseta on se guardaven els ormeigs, mumare aguiava en un foc de llenya. Es frit o es bullit en aquell temps es menjaven amb es dits, tots d’un plat gran posat enmig, o també ajudats d’un bocí de pa. Havia d’anar ben llest perquè els altres no fessin més via a omplir-se sa boca!, n’érem vuit a taula, esqui dormia no menjava a bastament. Per coses com s’arròs i es fideus sí que hi havia un plat per a cada un, i cullera o forqueta que un temps eren de fusta.”
“Devers la una se dinava, s’hora de dinar se coneixia per la posició del sol, i sa penya des Migdia (anant a Alcúdia) era un altra referència (com a tants de pobles). Molts d’anys vàrem conrar a prop de ses vies des tren i quan venia, devers les dotze i mitja se n’anaven ses germanes a posar s’olla en es foc”.
A l’hivern passaven la vetllada tots vuit a la foganya grossa, a l’estiu es visitaven amb els veïnats i seien a la fresca. Quan un veïnat va posar una ràdio, anaren a escoltar-la.
L’hivern
“D’hivern sembràvem es blat (damunt la Puríssima, que és dia 8 de desembre), abans preparàvem sa terra, havíem d’entrar els fems i escampar-los, llaurar,… què de feina que hi havia!. Però si no podíem anar dins sa terra o si plovia, aprofitàvem per anar a fer llenya a sa muntanya. La carregàvem en es carro i se feia es llenyer per l’estiu.
També anàvem a cercar algues a la platja, que mesclàvem amb els fems de sa vaca que teníem, els carregàvem en es carretó i amb una forca o senalla fèiem munts, una tira que fos dreta, descarregàvem un munt aquí, un munt allà, i llavors, escampats amb una forca o senalla. Quan estava tot escampat, llavors amb sa bístia i lsarada prima anar i venir a fi de mesclar-los amb sa terra i anar i venir, així preparàvem es camp per a sa collita de patates o faves”.
Les dones, la part de l’hivern, quedaven més a casa. Les germanes varen anar a aprendre de brodar.
I l’escola?
Ell, com molts d’altres infants, anava a classes a Can Don Nicolau, el mestre de l’Escola Graduada que les impartia els capvespres a ca seva per un tant cada mes. Un cop feta la comunió, a nou anys, hi anava els vespres en haver sopat.
Son pare li va demanar si volia estudiar un ofici, concretament el de ferrer, però es va estimar més continuar fent feina en el camp.
Les alternatives per als homes eren oficis com ferrers, fusters, electricistes; i per a les dones cosir i també emblanquinar, si els de la casa no ho podien fer.
“En aquell temps no hi havia pintura, es feia amb calç i una granereta. S’emblanquinava amb calç viva, que era com pedra. La posaven amb aigua i bullia, feia fum i se fonia; i llavors era sa calç”.
El menjar
La gent menjava el que hi havia a l’hort, i també els ous de les gallines del corral, els pollastres, una part de la llet de la vaca -l’altra la venien-, els productes de les matances i les patates. De tant en tant compraven peix.
“A l’hivern berenàvem devers les 10, al camp, de botifarró, sobrassada o xulla torrada. A l’estiu, un trempó amb tomàtiques i pebres que sembràvem a s’hort (els pebres eren de “Banya de cabra”, que eren llarguers).
Es sopar, en aquell temps, normalment era un poc de frit amb xulla prima, perquè es greix el llevàvem per a fer saïm. I, quan hi havia pebres, amb pebres. De vegades fèiem frit bord, sense xulla ni tallada, amb patates i, si n’hi havia, hi afegíem pebres. També podia ser un sopar de llet amb sopes de pa.
Cuinàvem en terra amb foc de llenya i un fogó de ferro.
Cada any compràvem un porc, el compràvem de petit. I cada dia venga menjar, i així l’engreixàvem. Pel novembre o desembre fèiem les matances i guardàvem sobrassades i botifarrons a sa sala des primer pis penjats en uns garrots fets aposta. En s’estiu, quan feia calor, els baixàvem a sa cuina que hi havia a baix perquè era més fresc.
Es pa es feia cuit a dins de casa. Es pastava un pic a la setmana. En fèiem set pans que es coïen a casa. Al poble hi havia el forn comú, on duien es pa a coure ses cases que no tenien forn”.
El camp
Les feines del camp seguien un cicle: dues collites de patates (una es sembrava per gener i es collia el maig; una altra es sembrava per l’agost i es collia pel novembre) intercalades amb altres de mongetes, civada (se donava al bestiar, però també hi havia qui la mesclava amb el blat per fer-ne pa), blat, ordi, faves (per donar-ne a menjar a les bísties) i cacauets.
La terra no era seva i anaven a mitges. Si hi havia deu sacs, cinc per hom, la collita es pesava amb una romana. La família duia vint quartons, més deu quartons d’un veïnat. Eren vuit persones per a fer les tasques. Els fems els posaven ells, però si s’hi havien de tirar dos sacs de guano, en posaven un per hom.